Barranc de les Canals (Alta Garrotxa)

El meu amic Ekain ha baixat a passar uns dies a Catalunya així que dissabte vam aprofitar per anar a fer algun barranc, el barranc escollit, recomanació de la Mari va ser el Barranc de les Canals, a l’Alta Garrotxa. La nostra intenció inicial era la de fer dissabte el Barranc de Sant Aniol, i diumenge el de les Canals, i de fet havíem demanat els permisos per fer-los així, però fent l’aproximació, que es molt semblant per ambdós barrancs, ens vam equivocar i vam tirar cap al de les Canals, així que vam decidir anar a fer aquest, però anem a pams amb la crònica:

Dissabte al matí, cap allà a les 10:30 arribàvem amb el cotxe al segon aparcament de la pista que va cap a Sant Aniol, allà, vam preparar el material, ens vam canviar i a les 11 començàvem l’aproximació. Son tres hores llargues de camí, algun tros de pista, i molts corriols, primer arribem fins a l’ermita de Sant Aniol, a una horeta llarga de camí, allà hem de baixar al riu passant entre l’ermita i una edificació en runes, creurem el riu i pujem per un corriol, les ressenyes indiquen un prat en el que trobarem dos camins, aquest prat no el vam arribar a veure, sospitem que era una esplanada de 4x3 metres que vam obviar per massa petita. Nosaltres vam tirar cap a la dreta i al cap d’una estona ens en vam adonar que anàvem cap al de les Canals, així que vam decidir fer aquest, a partir d’aquí seguíem marques taronges.

Després d’una llarga pujada fent esses, arriba un moment en el que el camí comença a baixar, en direcció a una casa que fa estona que veiem, en poca estona arribem al riu, gairebé a tocar de la casa. Aquí, varem menjar una mica, i vam començar el descens.

Aquest al principi ens duu per un riu gens engorjat, en aquesta època ple de fulles de colors tardorencs, però al cap de poc arribem al primer rapel que ja ens duu cap a una zona mes engorjada. A partir d’aquí anem baixant pel riu, nosaltres una mica decepcionats per la manca d’aigua, moltes badines en tenen, però en la majoria d’elles esta una mica estancada, i fa la típica pudor de les fulles podrint-se a l’aigua, segons l’Ekain, olor d’olives.

Al cap d’una estona baixant, al arribar al sisè rapel ens vam trobar amb el problema, per començar el rapel marcava 12 metres, però al llançar la corda vam veure que en feia mes de 15, així que varem lligar la corda de 30 a un cordino per fer la tècnica del cordelette, no veiem gaire bé la recepció, i ja sabíem que a baix i trobaríem una marmita trampa, però aquesta va superar totes les nostres expectatives, la marmita estava completament seca, i la paret d’aquesta, en el tros menys alt tenia 5 metres llisos de paret fins a una repisa i després 3 metres mes per una rampa relliscosa. Per sort hi havia una corda fixa, però l’Ekain no veia clar que ell pogués pujar per allà, després d’una mala estona tots dos vam poder sortir d’allà, jo ajudant-me amb un tibloc i un pedal (la corda tenia nusos i no es podia remuntar normalment), i l’Ekain graciés a una altre corda fixa que jo vaig muntar al arribar a fora.

La nostra màxima por era que la corda cedís, si ens quedàvem sense corda era completament impossible sortir d’allà, potser s’haurà de buscar la manera d’equipar aquest rappel per que baixi fora d’aquesta marmita, aquí ho deixo com a la meva humil opinió, aquella marmita un dia pot donar un disgust innecessari.

La resta del descens va transcórrer sense incidents, i finalment, després de 3 hores i mitja de barranc vam arribar al final, una badina força gran on hi ha una surgencia d’aigua que la manté força neta. En general un barranc molt maco, però ha de millorar moltíssim si hi corre encara que sigui una mica més d’aigua.

Ara, però, tocava córrer, l’objectiu era arribar al camí per on havíem arribat a l’ermita de Sant Aniol abans de que es fes fosc, ho vam aconseguir pels pèls, i a partir d’aquí, varem baixar a la llum de les estrelles (i dels nostres frontals) tranquil·lament cap al cotxe.